Capgros – Pere Pascual – Ismes
FUTUR
Fa pocs anys que el petit i senzill dibuix d’una llavor de gira-sol, presentat en el Sant Lluc, em cridava l’atenció. El seu protagonista, Alberto Romero Gil. D’aleshores ençà n’he seguit la trajectòria i he apostat pel seu futur, però en les seves exposicions sempre pensava que podia fer una mica més. Ara al Monjo he pogut gaudir del veritable artista amb una mostra de gran qualitat.
L’exposició s’estableix en dues vessants diferents: dibuix i pintura. Dibuixant excepcional, Romero Gil ens torna el bon gust pel dibuix com element plenament generador de sensasions. Els seus trabáis de figura i del cos humà, es donan la ma en una magnífiques obres amb protagonisme vegetal que son del millor que li hem vist. Són dibuixos tècnicament molt bons però que han perdut aquella fredo que a voltes dona el grafit. Transmonten vibracions d’alta densitat artística i sensitiva.
En l’apartat pictóric també Romero Gil presenta avenços. Apareéis noves tonalitats i un cert tomb en el concepte general de presentar l’obra – es nota la ma de qui l’acompanya -, cosa que fa que, mantenin la seva arrel, existeixi un trencament en aquella manera de mirar asèptica amb què s’enfrontava al paisatge. Ara sòn més viscuts, més intensos, més rics i alhora més atractius. Magnifica la seva visió nocturna i el vol sobre Mataró desde les alçades. Molt millo que els seus estudis.
Exposició plenament aconsellable que significa un gran pas d’un dels artistas de més futur de Mataró o rodalies.
Zerovuittresquarantazero any 16 / números 178 / Octubre 2005 por Ramon Casalé
Alberto Romero Gil. L’essència de la realitat
“La realidad como partida” és el títol de l’exposició del pintor Alberto Romero Gil (Mataró, 1978) al Museu Monjo, on a traves d’una trentena d’obres realitzades durant el període 2003-2005 en diverses tècniques – Llapis sobre paper, punta seca sobre metacrilat i oli sobre fusta-, mostra la seva pròpia visió de la realitat circumdant.
És la primera exposició individual d’Alberto Romero Gil, tot que a nivell col·lectiu a participat en diverses postres a Barcelona, entre elles el premi Pintura Jove que organitza cada any la Sala Parés. Així com altres a Madrid i Segovia. Tan mateix, en aquest curt espai de temps dedicat a la pintura, ha obtingut diferents premis i beques, destacant entre elles la beca “El Escorial”, taller de pintura amb Antonio Lòpez, considerats uns dels màxims exponents de la pintura hiperrealista a nivell mundial, els anys 2000-2003 i 2005.
L’obra de Romero Gil es pot incloure dins de la nova tendència realista apareguda a Catalunya aquets darrers anys, i possiblement el punt de partida hagi estat una exposició comissariada per Sergio Vila Sanjuán al Centre d’Art Santa Mónica, fa ara uns cinc anys, on n’hi havia representats un gran nombre de pintors, tot i que haig de reconèixer que en faltaven d’altres igualment d’importants.
Avui dia. Almenys a Barcelona, existeixen varies galeries que aposten per aquesta nova visió d’allò tangible: Llucià Homs, Jordi Barnades, Àmbit,Ida Senachiribbo, Victor Saavedra, etc. Totes elles, a més de la mencionada Sala Parés es dediquen al art contemporani, ja que en un dels seus espais s’exhibeix habitualment el treball d’artistes joves, cas de Regina Jiménez, Alex prunas, Albert Vidal – aquets dos darrers presents el dia de la inauguració- i Carme Sampere entre altres.
Quant a la exposició del Museu Monjo, es podria dividir en dos parts: una referent a obres on predominen el dibuix, el gravat i alguns olis de petit format, amb temes relacionats amb el retrat, el un, la natura morta i d’interiors; i per una altre banda olis de grans dimensions, amb un sol tema: el paisatge, però dins d’un realisme que quasi bé llinda aparentment amb l’expressionisme abstracte..
Respecte al primer apartat, o sigui el del llapis sobre paper o la punta seca sobre metacrilat, al marge de l’oli sobre fusta, queda ben patent que l’artista domina amb suficiència la difícil tècnica del dibuix – que de fet no deixa de ser normal si es mou dins de la tendència realista-, tal com es pot comprovar amb obres en el que apareixen elements relacionats amb la natura: coliflors, fulles d’arbres, macetes, plats. O sigui tot allò que l’ésser humà té més a proa i que forma part del seu entorn.
Els interiors el mostra de manera molt íntima, o sigui, apareixen elements que li són molt pròxims, sabatilles, papers, mocadors, armari. Tot allò que sol utilitzar habitualment i que també pot servir-li com a recurs compositiu –no oblidem que els pintors del renaixement i del barroc l’empraven amb una certa assiduïtat.
El retrat i el nu, que no deixen de ser dos dels temes més difícils de representar a nivell plàstic, apareixen en varies de les seves peces de l’exposició, en les que s’adverteix la seva relació amb l’obra d’Antonio López, però no des de la vessant hiperrealista, sinó més aviat a nivell tècnic i conceptual, que de fet és el que l’ha portat a treballar diversos anys al taller de l’Escorial.
Ara bé, les peces que a mi mes m’interessen, i ho manifesto des de una vessant plenament creativa, són les pintures relacionades amb els paisatges, ja que s’aproximen a la línea que porten els integrants d’aquesta nova generació de pintors realistes, en les que el color, tot i que sembli paradigmàtic, té el mateix protagonisme que la forma, a la que en ocasions considero pròxima a l’anècdota, doncs el que veritablement interessa a l’artista és ensenyar el cel blau, grisos o rogenc –depenent de l’hora del dia i de les circumstàncies atmosfèriques- que ocupa la major part de la composició, on la línea de l’horitzó Serveis també per a separar allò terrenal de lo espacial.Per què aquesta diferenciació entre l’espai buit del cel –quasi bé no n’hi ha de núvols-,respecte a la ciutat, la platja o la vegetació, i que no deixa de ser allò material, que l’ésser humà trepitja quotidianament? Es difícil de respondre, però crec que es degut a una nova manera de veure i de sentir dels artistes joves, interessats per la natura, i allunyats de tota idea d’urbanitzar el sol verge, dissortadament tant habitual en la nostra societat. Per tant, prevalen aspectes més “idíl·lics”, però no exempts de realismes, de voler canviar una societat consumista, elitista i buida de contingut humà, y que gracies a la nova aportació estètica d’aquest “nou realismo”, permet a l’espectador gaudir del color i de la forma des d’una ideologia més singular i atractiva.
